Pàgina:Canigó (1901).djvu/162

 nou Lacoon á qui genolls y braços
 entortelliga ab sos feréstechs llaços
 l'apocalíptich monstre del infern.


 La paraula de foch del arquitecte
 fa alçar de terra'l colossal projecte,
 monstres y sants, cantors y combatents;
 los ulls de pedra y llabis se desclouhen,
 aquells arquets de violí se mouhen
 y s'adolla la música á torrents.


 Té son arch de triomf lo cristianisme;
 al rompre'l jou feixuch del mahometisme,
 Catalunya l'aixeca á Jesucrist.
 Qui passará per sota aqueixa arcada
 bé podrá dir que, en síntesis sagrada,
 lo món, lo temps y eternitat ha vist³.


 Comte Pelós, primer de Barcelona,
 quín panteó tindrás, quína coronal
 millor capçal no'l té cap rey del món.
 Mes ¡ay! al erigirlo als que ja foren
 ignora'l sabi bisbe que ara'n moren
 que ilustres tanys del mateix arbre son!


 Lo comte Tallaferro, no fa gayre
 enfilava la vía de Bellcayre;
 volía desposar son fill Guillem