Pàgina:Canigó (1901).djvu/178

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 lo vol de nostres ilusions s'esbulla
 com un esbart de papallons al vent.
 Deixèm aqueixa cima sobirana,
 y en alguna illa de la mar llunyana,
 d'ahont deguerem segles há, sortir,
 tot recordant la terra catalana
 anèmsen á morir!


 flordeneu

 Fan anys, avuy mateix, en aquesta hora,
 jo seya ací ab Gentil;
 los besos de l'aurora
 volavan per son front, com les abelles
 pe'l front de les poncelles
 que en sa brosta desclou l'alè d'abril.
 Y avuy, á aquesta cima
 que guarda la petjada de son peu,
 ab quant mon cor estima
 tinch de donar l'adeu!
 Montanyes regalades
 son les de Canigó;
 per mi bé ho son estades,
 mes ara no ho son, no!


 les fades partint

 Quant lo novembre esfulladíç s'acosta,
 s'aplegan en la costa