Pàgina:Canigó (1901).djvu/23

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Jamay, jamay cap afligida reyna
 se mostrá á un fill ab més brillant corona,
 tot dihentli plorosa y á ses plantes:
 ¡No m'entregues, fill meu, á la gent mora!
 Gentil, á una fiblada d'amor patri,
 del enganyívol somni se deixonda,
 d'Oliva, del Pelós y Tallaferro
 sentint batre en son cor la sanch heroyca;
 y recula á la forta esperonada,
 sens mirar la sirena temptadora:
 mes en sos llaços ja está pres per sempre,
 com dins la teranyina dèbil mosca,
 y al volèrsen eixir, per totes bandes
 ¡forta cadena! hermosos braços troba,
 y sent d'amor paraules que l'encisan,
 y veu uns ulls d'ullada blava y fonda,
 mar hont naufragará de sa Griselda,
 de son pahís y pares la memoria.


 A un signe de la Fada , ses donzelles
 ab flochs lo lligan, cintes y garlandes:
 —Senyora, —ell va dihent,— deixaume lliure;
 doscents arquers m'esperan en la plana;
 si á la lluyta no'ls meno ans que'l sol isca,
 tots doscents me dirán traydó á la patria.
 —Es lluyta més suau la que t'espera,
 es lluyta del amor hont l'amor guanya;
 si es la cadena que't posí trenquívola,
 de ferro'n tinch, d'argent y d'or encara.—
 Ell se sent pres com un aucell que, lliure
 volant, se troba en unes urpes d'áliga.