Pàgina:Canigó (1901).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Al seu alè, aquella ánima serena
 s'enllora com mirall en jorns de glaça,
 y del present la mágica cortina
 son nom, sa gloria y son honor li amaga,
 y al costat de sa aymía encisadora,
 com un clavell vora una rosa blanca,
 dins un rotllo de nines falagueres,
 á la planella del Cadí devalla.
 Aquella plana, avuy deserta y nua,
 llavors era una conca d'esmeragda,
 la vestían ombrívoles pinedes,
 angèlica y jonquilles2 la brodavan,
 mirantse en un estany que mitj-umplía
 del Canigó la monstruosa taça.
 Los Estanyols que encara avuy l'argentan
 d'aquella mar petita son petjades,
 son los bocins d'aquell espill hont tota
 la nau del firmament s'enmirallava.
 Lo Canigó dona la má á Batera,
 Tretzevents á Batera y Comalada,
 y entre ells, oberta al ull del cel blavíssim,
 son verge sí desclou aqueixa plana;
 paner de flors que eixos gegants sostenen,
 los uns al braç, los altres á l'espatlla,
 placent jardí que llur suhor fecunda
 regalant de sos fronts á grans cascades,
 que de taçó en taçó se precipitan
 com per grahons de cristallina escala,
 fins al major de tots, que en la planicie
 á alabastrí palau fa de capçana.
 Semblan ses torres de cristall de roca
 fermes columnes de la volta blava,