Pàgina:Canigó (1901).djvu/25

 ses llums misterioses confonentse
 ab les eternes llums de l'estelada,
 y, sostinguts per cent pilars de pòrfir,
 sos portxes son lo mirador de l'alba.


 Lo Canigó es una magnolia immensa
 que en un rebrot del Pirineu se bada;
 per abelles té fades que la voltan,
 per papallons los cisnes y les áligues.
 Forman son cálzer escarides serres
 que plateja l'hivern y l'estiu daura,
 grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
 los ayres rellentor, los núvols aygua.
 Les boscuries de pins son sos barbiços,
 los Estanyols ses gotes de rosada,
 y es son pistil aqueix palau aurífich,
 somni d'aloja que del cel devalla.


 Davant s'esten una illa sempre verda,
 ramell de flors dins un pitxer de plata,
 oasis bell que'l beduhí somía
 vogant pe'l mar d' arena del Sahara.
 Bedolls llustrosos, faigs y abets l'ombrejan,
 la encatifan serfull y genciana,
 y les roses alpines entre líquens
 la vermellor ensenyan de ses galtes.
 Com pont de flors, uneix la terra á l'illa
 una verdosa y rústica palanca
 que atravessa pe'l mitj l'estany blavísim,
 com lo cel estrellat la vía láctea.