Pàgina:Canigó (1901).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Allí en un trono vert, que'ls ulls no veuhen
 si es fet de boix-florit3 ò d'esmeragda,
 los dos s'asseuhen, en l'encís que'ls lliga,
 ella á mirar lo cel, Gentil sa cara.
 Olor de romaní dels boscos puja,
 dels cims olor de regalecia baixa,
 gemechs de lires entre'ls arbres s'ouhen,
 y en lo palau lo sospirar d'una arpa,
 dintre l'estany canturies de sirena,
 y murmuri de ninfes en la platja,
 parrupar los tudons en la boscuria,
 la gelera dringar en la montanya,
 y en les coves de marbre, allí á la vora,
 los degotiços ploradors de l'aygua
 com enfilall de llevantines perles
 que dins aygueres de cristall s'esgrana,
 y en lo cel blau eternes melodíes
 de l'estrella que naix ò que s'apaga,
 d'astres y sols y llunes que hi rossolan,
 barrejant ses clarors en mòvil dança,
 sos ròssechs, cabelleres y corones
 y'l suau aleteig de sa volada.


 Y, sens trencar lo jove la cadena
 que empresona al soldat lluny de sa patria,
 com un ull virginal que s'esparpella,
 en sa finestra d'or apunta l'alba,
 sembrant, com jardinera del Altíssim,
 per terra y cel les roses de sa falda.