Pàgina:Canigó (1901).djvu/35

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 perque de lluny algun pastor no'l veja,
 de cortines de bovia s'ha cobert.


 Está en mitj del estany com una estrella
 florida en mitj del cel de juliol,
 ninfea coloçal que s'esbadella
 al bes de les escumes y del sol.


 Per ses arrels lo lligan á la vora,
 com branques de coral esblanquehit,
 quatre ponts de cristall del que atresora
 la serra en ses entranyes de granit.


 Un d'ells al cim de Canigó encamina
 per viarany ribetejat de flors,
 que al pujarhi la Fada, llur regina,
 abocan á sos peus tots sos olors.


 Es de marbre d'Isòbol una Alhambra
 penjada entre la terra y firmament;
 servir podría al sol mateix de cambra
 si lluny trobás son llit del Occident.


 Es tot ell d'arabesca arquitectura
 que d'Orient portaren les huris
 per distraure ab sa mágica hermosura
 als que, romeus, pujam al paradis.