perque de lluny algun pastor no'l veja,
de cortines de bovia s'ha cobert.
Está en mitj del estany com una estrella
florida en mitj del cel de juliol,
ninfea coloçal que s'esbadella
al bes de les escumes y del sol.
Per ses arrels lo lligan á la vora,
com branques de coral esblanquehit,
quatre ponts de cristall del que atresora
la serra en ses entranyes de granit.
Un d'ells al cim de Canigó encamina
per viarany ribetejat de flors,
que al pujarhi la Fada, llur regina,
abocan á sos peus tots sos olors.
Es de marbre d'Isòbol una Alhambra
penjada entre la terra y firmament;
servir podría al sol mateix de cambra
si lluny trobás son llit del Occident.
Es tot ell d'arabesca arquitectura
que d'Orient portaren les huris
per distraure ab sa mágica hermosura
als que, romeus, pujam al paradis.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/35
Aquesta pàgina ha estat validada.
