Pàgina:Canigó (1901).djvu/49

Ab tres d'aqueixes pedres farías, Barcelona,
la cúpula y lo frontis que espera per corona
ta Seu, que ella mateixa corona es del teu front;
y ab totes les que en esta pedrera esteses jauhen,
podrían d'una peça referse, si may cauhen,
totes les Seus del món.


Bocins son de cinglera, son óssos de montanya,
carreus del mur que allunya la França de l'Espanya,
palets que cercarían los rabaçuts gegants
si, envolts en rufagosa, maciça pedregada,
l'Olimp prop de sa cima veyés altra vegada
lluytar deus y titans.


¿Per qué Deu entre abismes posá tanta grandesa?
Per qué velá de núvols la torra que'l cel besa?
Perque al baixar á terra tingués un mirador
hont l'home, bo ò mal ángel sens ales, no hi fes nosa,
quant á sos peus somía la terra com esposa
lo somni del amor.


Mes per son Deu té sempre la terra alguna espina;
en hábit pobre, vesta ab que pe'l món camina,
un vespre á la cabanya trucava d'uns pastors;
ni llet, ni pa, ni aygua, ni aculliment li daren,
per tráurel de la pleta los goços li aquissaren,
los goços lladradors.