Pàgina:Canigó (1901).djvu/48

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Mes tot sovint hi muntan y torna sa corona
 non Sinaí feréstech ahont llampega y trona;
 lo torb arramba'ls còdols que'l gel li va partint,
 llançantlos al abisme com troços de la terra,
 mentres, fuet de flames, lo núvol á la serra
 ab llamps va percudint.


 Aucells aquí no crían, ni flors les primaveres,
 los torbs son l'aucellada, ses flors son les geleres,
 ses flors que quant se badan cobreixen lo vessant;
 les gotes de rosada que'n surten, son cascades
 que saltan per timberes y cingles esvarades,
 con feres udolant.


 Damunt lo glaç negrejan granítiques arestes,
 com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
 illots de roca dreta sortint de mars de gel;
 enmarletades torres d'una ciutat penjada,
 com son Pont de Mahoma5 damunt la nuvolada,
 en mitj de terra y cel.


 ¿Hi pujan los pedrayres ací en les hivernades,
 los penyalars granítichs á rompre á barrinades?
 los pedrayres que hi pujan ò baixan son los llamps,
 que'ls que llançan arrancantlos d'arrel y 'ls mitj-parteixen
 ab los pregons abismes y rius que los glateixen,
 parlantse ab trons y brams.