Pàgina:Canigó (1901).djvu/47

¡Qué altívola es sa calma⁴! ¡qué espléndida sa roba!
perque sía sa regia corona sempre nova
argent li dona l'alba, lo sol son or més fi;
besan son front, quedantshi per joyes, les estrelles,
y á voltes diu que hi para, volant pe'l cel entre elles,
son vol lo serafí.


Los catalans que hi muntan estiman més llur terra,
veyent totes les serres vaçalles de llur serra,
veyent totes les testes als peus de llur titá;
los estrangers que oviran de lluny eixa montanya,
—Aquell gegant,—exclaman,—es un gegant d'Espanya,
d'Espanya y catalá.—


Veu l'Ebro y lo Garona, Mediterrá y Atlántich,
com eternal espectre sentint llur plor ò cántich,
los pobles veu que arriban, los pobles que se'n van;
del Cid veu lo teatre derrera'l blanch Moncayo,
y ençá dels puigs d'Asturias, alt trono de Pelayo,
la fossa de Roland.


Les áligues no'l poden seguir en sa volada
y á reposar s'aturan, si emprenen la pujada
desde la soca als aspres cimals dels Pirineus,
los núvols, que voldrían volar fins a sa testa,
si no'ls hi puja l'ala de foch de la tempesta,
s'ajauhen á sos peus.