Pàgina:Canigó (1901).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Un rabadá, tan pobre que dorm á la serena,
 se lleva la samarra per abrigar sa esquena;
 donantli pa y llet dolça, li diu:—Menjau, beveu.—
 Quant obre á punta d'alba son hoste les parpelles,
 diu al pastor:—Tes cabres aclama y tes ovelles
 y fuig derrera meu.—


 Fugí, y veyent al pobre davant desaparèixer,
 mira la serra, l'altra ramada no hi veu péixer:
 penyals son les ovelles, penyals los blanchs anyells,
 lo cabridet anyívol, lo boch, lo goç d'atura,
 y llurs pastors, que encara ne tenen la figura,
 penyals eran com ells.


 Desde llavors, a vista del espectacle horrible,
 girant lo cap se senya lo passatger sensible,
 lo quadro al ensenyarli de lluny algun bover:
 la flor deixa aquells márgens, l'aucell fuig d'aquell ayre,
 com en les mitj-diades d'estiu fuig lo dallayre
 de l'ombra del noguer.


 Fugiu també vosaltres, pastors y escursionistes;
 com les visions è histories, aquí les flors son tristes,
 est hort de roses blanques cobreix un gran fossar,
 dessota cada llosa de marbre un clot se bada,
 la neu es lo sudari ab que traydora fada
 vos vol amortallar.