Pàgina:Canigó (1901).djvu/60

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 passa'l Pont de la Verge, puja á Cabrens.
 La montanya's corona d'un gran castell,
 lo castell de tres torres ab sos marlets:
 passa ell prop de les dues sense dir res;
 al peu de la més alta llança un renech:
 —¡Baixau d'eixes altures, com llamp de Deu,
 que puja un riu de moros per Argelès;
 si no baixau vosaltres, pujarán ells
 á traure d'eix niu d'áligues los esparvers!—
 Diu y ja sent que baixan, baixan corrent,
 arrossegant la llança, fent dringar l'elm.
 Lo comte no'ls espera, corre més que ells,
 corre cap á Custojas per Sant Llorens.
 Desde un cim de carena del Pirineu,
 fa ressonar la trompa dos colps ò tres.
 Quant l'aparta dels llabis, ja son desperts
 masovers y masfes d'aquells endrets,
 y desde la Junquera fins á Bajet
 los pobles se remouhen en sometent.
 Lo comte no'ls espera, no té pas temps;
 ventant esperonada, baixa rabent
 desde'l cim de Custojas á Massanet.
 Diríau que ab má forta lo vent l'empeny,
 lo vent de tramontana canigonench.


 ¡Oh, Mangala de ferro, que don Roland
 plantá en mitj de la plaça roja de sanch!
 si'l comte no t'arranca, ningú ho fará.
 Lo comte té una espasa que més li val,
 d'argent té la creuhera, d'acer lo tall;
 los moros quant la vejan, tremolarán,