Pàgina:Canigó (1901).djvu/61

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 com tremolan les messes prop de la falç.
 ¡Oh, Mangala de ferro de don Roland!
 á qui té aqueixa espasa tu no li plaus
 y esperona á sos hèroes al crit d'avant.
 Lo castell de Cabrera los veu pujar,
 com serp que s'aforesta, vers Paniçars.
 Dels Trofeus de Pompeyo2 passan devall,
 que, alçant entre suredes son front gegant,
 lo Rosselló dominan y l'Ampurdá.
 Rocaberti, entre penyes mal-amagat,
 vers Requesens l'exèrcit mira enfilar.
 Allí'ls abets y alzines, roures y faigs
 se creuhan com les llances en un combat;
 lo comte á colps d'espasa va obrintse pas,
 deixantne grans esteses ençá y enllá.
 Si'ls moros lo veyessen destralejar,
 lo colp no esperarían de sa destral.
 Lo comte Tallaferro ja veu ses naus,
 lluhint la mitja lluna damunt dels pals,
 astre de mal auguri per nostres camps,
 y exclama ab ulls encesos y braços alts:
 —Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moro ports catalans?—
 Aquí'l Pirene altívol abaixa'l cap,
 com monstre que s'abeura dintre la mar.
 Lo comte Tallaferro timbes avall
 devalla com lo núvol del temporal,
 prenyat de pedregades, de trons y llamps.


 Al extrem de la serra de Puigneulós,
 punt al cap d'una ratlla, s'alça un turó,
 un turó que centuries guardará'l nom