del comte que'n devalla fet un lleó,
Fallayres lo segueixen, aufranys y corps
que ja de carn humana senten fortor.
Lo comte diu al vèurels: —N'hi haurá per tots,—
y baixa per un córrech de dret al port.
Los sarrahins que hi troba no son pas molts;
lo primer colp que venta sembla sortós;
apar que'l moro fuja, les naus y tot.
Qui pot ferir de sopte fereix dos colps;
mes ¡ay! no era ell qui ho feya, que era'l traydor.
Del puig de Tallaferro germá bessó,
un puig alça la testa sota Salfort,
que es repeu de la torra de Madeloch.
Cada nit los diables hi tenen cort
y avuy ab ells pujaren moros y tot.
Quant lo comte donava lo primer colp,
ardits per ses espatlles li feyan foch
ab fletxa enverinada que asseca'l cor.
Los cristians lluytaren á esclat de mort;
mes prou que poquejavan foren més pochs,
quedantne molts d'estesos en lo revolch,
los uns ferits en terra, los altres morts.
Per tot moros arriban á glops, á glops,
á núvols; enviantlos fletxes y rochs;
arrriban com zumzades d'una maror
d'alfanchs y cimitarres, de vius y morts.
Com més lo comte lluyta, més se veu clos;
son corcer s'entrebanca y esclaman tots:
—Al pujar á mitj día lo sol s'es post;
¡oh comte Tallaferro, Deu te perdó!—
Pàgina:Canigó (1901).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat revisada.
