Pàgina:Canigó (1901).djvu/59

 Otger moría en braços d'un avi meu
 que de l'espasa feuli gentil present;
 reliquies de Sant Jordi té dins la creu.
 «No la doneu, li deya, sinó á un guerrer
 que talle'l ferro verge com brots de cep.»
 Preneula, Tallaferro, no us atureu.—
 Lo comte no s'atura, deixa'l bon vell,
 que aixeca'l toch solemne de sometent.
 La campana ab que hi toca no es de gran preu,
 no es de coure, ni bronzo, d'or, ni d'argent,
 sinó del millor ferro d'aquells meners;
 en ella no s'hi veuhen colps de martell,
 sols s'hi veuhen ditades del penitent.
 Un día aná á la farga de Montferrer:
 —Fargayres, bons fargayres, així us guard' Deu
 com jo he feta una hermita dintre'l desert;
 les portes son de roure, l'altar de teix;
 sols me falta una clotxa per son cloquer:
 podría en les tempestes tocá' á bon temps,
 y en les guerres de moros á sometent.
 ¿Per férmela de ferro me'n donarèu?
 —De la fornal prenèusel; está bullent.—
 Posant la má á la fosa, lo sant se'l pren;
 la pasta com sa terra lo terricer,
 d'una mitra donantli l'ayre y cayent¹.
 Prometença que feya 'vuy la cumpleix,
 alçant lo coure als moros, com al mal-temps.


 Lo comte Tallaferro pe'l camí dret
 segueix lo Comalada, que embranca ab Tech,
 y vora les pedreres de marbre vert,