Ençá d'eixa columna, padró de sa ruina,
una ciutat naixenta no veus? es Perpinyá,
la que li ha pres per sempre lo ceptre de regina.
Donchs jo l'he vista náixer, com d'un reboll l'alzina,
com roure d'un aglá.
Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya's deya,
tement que'l soterrassen les neus, parlá á la Tet:
«¡Oh! guíam tu que hi baixas, al pla que s'assoleya.»
«Segueixme», 'l riu contesta, y'l llaurador ho feya
per no morir de fret.
Dels bous pren les tirandes y per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rosselló;
quant ja vora les aygues del mar la Tet arriba,
diu al bover: «Arrèlat aquí, llaura y cultiva,
tos camps regaré jo.»
Com Rómulus un día del Tibre en la ribera,
de freixe ab sa carreta rodeja un troç de pla;
allí planta una casa, un camp y una olivera,
ara es ciutat la casa, mur ample la rodera,
lo mur de Perpinyá.
Apar una encantada que de l'escuma eixida
mirantse s'extasía, granívol Rosselló,
y alçant á les neus vèrgens los ulls embadalida,
no sab si ab més belleses y ab més tresors la crida
la mar ò'l Canigó.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/75
Aquesta pàgina ha estat revisada.
