Pàgina:Canigó (1901).djvu/83

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 llur teler es de cristall,
 de vori la llançadora.
 Veusaquí'l vel que han teixit
 tot esprés per una boda.
 Mon fil era d'or,
 d'argent la filosa,
 los boscos vehins
 m'han pres l'aurora.


 chor de gojes

 Montanyes regalades
 son les de Canigó,
 elles tot l'any floreixen,
 primavera y tardor.


 la fada de rosas

 Qué bonica n'es la mar,
 qué bonica en nit serena!
 de tant mirar lo cel blau
 los ulls li blavejan.


 Hi devallan cada nit
 ab la lluna les estrelles,
 y en son pit, que bat d'amor,
 gronxades se breçan.