Pàgina:Canigó (1901).djvu/90

 ¿Será que un vent ha foses les neus de l'alta cima,
 y á rius envían ara ses aygues á la Vall?
 ¿Será un estol de feres que ve mudant de clima,
 ò'l rúfol torb que espolsa sa crin com un cavall;
 lo torb, aqueixa mánega de vents que arrasadora
 traboca les cabanyes, los llachs y rius devora,
 capola'l tronch dels arbres com ceps la podadora,
 á feixos estimbantlos ab fort terrabastall?


 Es lo torrent d'Anníbal; ab grans destrals y serres
 li van obrint passatge deu mil treballadors,
 lo puig son front abaixa, la vall s'umple de terres,
 lo pont d'una gambada passant rius bramadors.
 Les penyes, si fan nosa, y'ls grenys del camí trauhen;
 al colp dels llenyatayres arreu los arbres cauhen,
 los faigs y les muixeres son canyes que s'ajauhen,
 los vellaners son herbes als peus dels dalladors.


 Los balears penjada duhen al braç la fona,
 trenada ab tres badíes de cánem ò de pell,
 quant de sa roda encesa, que força y foch li dona,
 la pedra surt brunzenta, ò aterra ò fa portell.
 Lo cos dels sagitaris segueix l'immensa rua;
 buyrachs feixuchs ressonan damunt sa espatlla nua,
 rublerts tots de sagetes de verinosa pua
 que en sa volada trenca les ales del aucell.


 Y, avall, onades d'hòmens á onades succeheixen,
 ones de ferro á onades d'acer sense parar;