Pàgina:Canigó (1901).djvu/91

 com may encara'n surten al cim, y ja cobreixen
 lo pla, les del Massana seguint cap á la mar.
 Mostrant al sol sa escata d'argent que lluhenteja
 apar serpent enorme que corre y anguileja,
 desde Banyuls á Salces, de Salces fins á Osseja
 podent dues vegades lo Rosselló faixar.


 En mitj de la boyrada de pols que'ls acompanya
 lluhir se veuhen armes d'acer y escuts d'aram,
 com al tronar en vespres d'estiu en la montanya
 se veu dins negres núvols cohetejar lo llamp.
 Feixugues s'arrossegan les máquines de guerra,
 com si rodant cayguessen esberles de la serra,
 y, fent cada rodada trontollejar la terra,
 rosegan ab llurs rodes la roca de Monbram.


 Cent elefants segueixen, com serres que caminan,
 formant grans siluetes al dors del Pirineu;
 per ferlos pas los roures de trescents anys s'inclinan,
 los castanyers se rompen, més flonjos que llur peu.
 Damunt del més altívol, en torra cisellada,
 Anníbal atravessa l'immensa serralada;
 al vèurel jo dels núvols baixar, á no ser fada,
 de genollons en terra l'hauría pres per deu.


 Gegant de pedra que umple la Vall y la domina,
 lo gros Monbram, d'Anníbal als peus, sembla petit,
 apar que al vèurel dobla sa testa gegantina,
 que sols lo llamp, eix glavi dels núvols, ha ferit.