La poesía es tan antiga com la mateixa terra[1]. La verdadera font de tota poesía es lo cor, y á tot home, al revenirse del trevall, al clavar los ulls al cel pera lloar á Deu, al empunyir una arma pera defendre sos llars, lo primer que li ve á la boca es un doll de paraulas que ben be poden anomenarse poesía. Eixa, segons que surti dels llavis d' un rústich ó d' un lletrat, es popular ó erudita. Y dihém açó, perqué per mes que 's vulla, l' home qu' arriba á ser poéta á forsa d' estudi no sab, no pot fingir aquella candidesa de las cansons de la terra, com may la flor de hivernadero tè la mateixa aroma de la que havent pogut esbadallarse als raigs del sol, pura, fresca y regalada flayra espargeix á son entorn. Enteném per poesía popular la que s' improvisa, no la que s' escriu; la que sent y fa sentir, no la que 's pensa. Pera ella no hi ha patria, religió, ni costums determinadas, pus las tè totas. Va d' un cap á l' altre del mon, y aquí 's vesteix de pagesa, mes en llá de dama, salta á l' Asia y es una benéfica deitat, á l' Africa pren per cau la gola de un cocodrilo, en América adora al sol, en Europa s' agenolla al davant d' una creu, en totas parts d' amor enrahona, á tot
- ↑ La poesía popular naix en los primitius setgles y s' arrela en la terra mes seca. (X. Marmier.)
