Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/15

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


arreu lays escampa. Aquí adorm á un xich infant que dins del bressol descansa; allá parla ab una que jau dintre la caixa. Ara es esperansa, despres desengany. Ja s' alsa fins á tocar al cel, ja rastreja pèls camps, mes sens embrutar jamay lo rich mantell al que son alat cos embolica. Passa las nits á bora de la llar, al peu d' un castell, dins d' una cova de gel; pren la lluna ab lo Grech en la platejada mar, y'l sol ab lo enamorat que, al peu de la finestra de sa dolsa aymia, canta. Aquí 's corona de rosas; mes enllà de semprevivas. Se la véu polsant l' arpa, brandint la espasa: uns li sentan cridar «áymam»; altres «lluyta»; altres «adora» Y 'l poble al sentirla, adora, combat, y estima, perqué ella li parla ab la veu del cor y tothom dobla la testa quan surt del fons del pit la veu que á sa endormiscadament desperta. Es una namorada la que 's plany? ella va y canta á sa mare:


« — Ay mares que teniu fillas
caséulas ab qui 'ls agrada
y no las faréu penar
en esta vida y en l' altra.»

Es un que mor en lo camp de batalla ab lo cos ple de nafras, tambè troba ella paraulas pera endolsar sos darrerenchs moments fent bullir en son cor lo entussiasme patri, fentli murmullar abans de clóurer los ulls:

— «Ves, ves cap á la platja, cap al mar; fès de tos brassos los rems, de ton pit lo timó y de ton cos llauger la nau.

«Si Deu y la Verge 't protegeixen mentres nedas, y arribas á l' altra part, allí hont estan nostras casas,