Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/16

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


allí hont nosaltres 'ns hi reunim pera pendre concell,

«no digas pas á mos companys que he mort! Quan te preguntin, respontlos que m' hi casat en los tristos camps de l' estranger.

«Dígals que he prés per sogra la pedra plana, per muller la terra ombrívola y per conyats los rochs.—»

Es un lladre lo qui duhen á morir? llavors plora tot esclamantse:


«Tristas de las nostras mares
y quan ellas ho sabrán
de tení 'ls fills per las covas
despullats y sense robas
ab manillas en las mans!»

Es lo remordiment lo qui parla? llavors diu:


«Gent que veniu al suplici
prenéu exemple de mi.»

¿Se tracta d' un perdut, d' un hom sens creencias? á las horas crida ab to enujat:


«Agaféulo qu' es traidor
que l' iglesia no li valga.»

També va á cercar als que reposan en las tombas, y fins de l' infern los trau y als castells los porta, y quan los hi preguntan:


«— ¿Ahont vos han donat posada,
     compte l' Arnau?
¿Ahont vos han donat posada?
     Válgam, Dèu val!

Ella 'ls fa respondre: