oficial moteja de dialectes, en eixas llengas que han vingut al mon abans que ella y que, per ser mes antigas, han arribat encara á temps pera recullir lo alé á la poesía de la edat mitxana quan eixa respirava amor y vida, no quan, ajupida pél pes dels anys, per sobre la terra anava rastrejant com l' áliga que présa cerca.
De totas quantas llengas provincials existeixen en Espanya , la catalana es la que ab mes ergull pot aixecar lo cap, y aquí no 'ns esforsarém en probarho; pus ben conegut es de tothom lo que ha estat lo poble catalá , mes sí lo que dirém es que la poesía popular de Catalunya es la mes rica, es la que mes preciositats tè , ab tot y que no ha tingut la sort de véures recullida ni afalegada per los que á las musas populars dels altres paissos umplian de manyagosas caricias. Mes ella ray, es com aqueixas noyas que no necessitan alabansas y qu' ab deixarse veure 'n tenen prou pera encativar á tots quants se las miran. Si fins ara no se 'n ha parlat (se enten á fora de Catalunya[1]), de segur que un pich se conega á fons pochs serán los quins vullan negarli un lloch de preferta entre totas las literaturas populars fins aquí coneguda.
- VI.
Al tractar de definir la poesía popular, la hem presentada baix quasi tots los aspectes que sol pendre y havém citat per exemples trossos catalans; ço
- ↑ En Manel Milá en son romancerillo nos ne dona una proba de que aquí en Catalunya se 'n ha parlat y be.
