Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


oficial moteja de dialectes, en eixas llengas que han vingut al mon abans que ella y que, per ser mes antigas, han arribat encara á temps pera recullir lo alé á la poesía de la edat mitxana quan eixa respirava amor y vida, no quan, ajupida pél pes dels anys, per sobre la terra anava rastrejant com l' áliga que présa cerca.

De totas quantas llengas provincials existeixen en Espanya , la catalana es la que ab mes ergull pot aixecar lo cap, y aquí no 'ns esforsarém en probarho; pus ben conegut es de tothom lo que ha estat lo poble catalá , mes sí lo que dirém es que la poesía popular de Catalunya es la mes rica, es la que mes preciositats tè , ab tot y que no ha tingut la sort de véures recullida ni afalegada per los que á las musas populars dels altres paissos umplian de manyagosas caricias. Mes ella ray, es com aqueixas noyas que no necessitan alabansas y qu' ab deixarse veure 'n tenen prou pera encativar á tots quants se las miran. Si fins ara no se 'n ha parlat (se enten á fora de Catalunya[1]), de segur que un pich se conega á fons pochs serán los quins vullan negarli un lloch de preferta entre totas las literaturas populars fins aquí coneguda.

VI.

Al tractar de definir la poesía popular, la hem presentada baix quasi tots los aspectes que sol pendre y havém citat per exemples trossos catalans; ço

  1. En Manel Milá en son romancerillo nos ne dona una proba de que aquí en Catalunya se 'n ha parlat y be.