Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/220

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



NOTA.

 Aquesta cansó se sol cantar també ab los següents comensaments.

Dia del divendres sant—Nostre Senyor predicava.
Mentres predicava ell—un'ánima n' ha finada.
La Mare de Deu li diu:—«Puja benaventurada.»
—Ay ¿com ne pujaré jo,—si me 'n trobo boy cansada?»
La Mare de Deu la pren—al seu quarto la portava.
—No 'm dirias filla meva—los pecats que tu tens ara?»
-Los pecats que tinch, senjora-he malehit pare y mare,» etc.

_________

No'n fa pas l'espay d'una hora—que n'ha finat un' anima,
la Verge Santa la pren—y á ne 'ls llims se la 'n portava.

__________


VERSIÓ SLAVA.

 N' era un prat tot vert, ple d' una rosada de llágrimas.
 Dos ánimas atravessaren aqueix prat; al darrera d'ellas seguia una gran pecadora.
 Quan arribaren al paradis trucaren á la porta.
 —Alséuvos, Pere, prenéu las claus, veyéu qui truca.
 —Senyor, son dos ánimas que trucan: darrera d' ellas hi ha una gran pecadora.
 —Deixéu entrar á las dos ánimas: la pecadora que 's quedi fora.
 Mostréuli la via llarga, que segueixen los pecadors que van al infern.—
 La pobre ánima se'n aná tot sanglotant, planyentse de sos pecats.
 Va allunyarse del cel y tant va plorar, que la sanch li va pujar als ulls.
 La Verge la trobava:—¿Que tens, ánima pecadora? ¿De que't planys?
 —¿Com no 'm tinch de planye, si no sè que será de mí?