Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/234

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 La Verge, vergonyoseta,
 no n' hi sap donar rahó.
 Joseph pren la carbassa,
 la carbassa y lo sarró.
 Diu: «¿A Dèu siau, Maria!
 may mes nos veurem los dos!—
 La Verge, vergonyoseta,
 va darrera 'l sèu espos.
 En sent á mitja costeta:
 —Joseph, cansada estich jo.
 —Sentéuvos aquí, Maria,
 sota d' aquest pomeró.
 —Joseph, havéume una poma.
 —Maria, havéuvosla Vos.—
 Las branquetas s' abaixavan
 per virtut del Redemptor.
 Ja se n' hi agenolla als peus
 y li demana perdó.
 —Ara si que veig, Maria,
 que portéu lo Redemptor.

NOTAS.

 En provensal existeix la següent versió. Es de notar que las dos catalanas tenen cada una d' ellas part de la provensal; lo que 'ns fa creure que las nostras son dos reminiscencias d'aquella, la qual, aventaja á las nostras, precis es confesarho.
 Tant aquesta cansò com la que la segueix, son de las que 's cantan per Nadal en los pesebres: y es tanta l' abundó que n' hi ha d' aquesta classe, que prou se 'n podria fer un volum. Segons tenim entés no manca qui tracta de ferho.

 San Jausé eme Mario—se 'n van tous dous proumenar.
Dins lou jardin que proumenon—un tant bel aubre l' y a.
La Viergi li prend envio—de soun fruit voudrie mangear.
La Viergi ausso ses manetos—lou poumier s'es abeissat.