Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—Caritat féulhi, Escrivana,—del meu pa y del meu vi.—
Quan la caritat li 'n feya,—ella romp en gran sospir.
—¿Qué sospiréu, Escrivana,—si no sospiréu per mí?
—Est bastó que portéu ara,—també 'l duya 'l meu marit.

Vers 36.

—Se n' aniréu al estable—á triá' 'l millor roçí,
jo me n' aniré á la cambra—á triá' 'ls millors vestits.

Vers 45.

Ara si que veig bè, prou,—qu'es per tu y no pas per mí.

Altra tornada.

¡Ay blanca flor de morera,
valenciana engendrí!


NOTAS.

Com s' ha pogut reparar en algunas versions , á la dama se la nomena Arcisa ; ab tot , en la major part de las versions , se li dona lo nom d' Escrivana y algunas Escriveta. Aixís esdevé en las versions que hem pogut arreplegar en la Garriga y 'ls seus voltants. Mr. Arbaud acompanya son cant popular Fluranço , (que mes avall reproduhim per esser una versió provençal de la nostra Escrivana), de la següent nota de Mr. Germain :

«Lo nom Escribeta es histórich , y una mestre de pensionistas de Montpeller , m' ha assegurat que fa alguns anys ella va tenir per deixeble una pubilla que duya aquest nom : era aquesta , filla del marqués Escrivá de Monistrol , qual familia viu á Barcelona ; ma muller , que es estada deixeble del mateix col-legi , m' assegura haverla coneguda. En aquella época lo marqués Escrivá de Monistrol , vivia á Montpeller,