Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/74

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

perque havent pres part en la guerra dels set anys á favor d' En Carles , y haventse tingut d' expatriar , deya que li agradava mes Montpeller que cap altra vila en rahó i tenirhi en ella algun recort de sa antiga casa payral. Deya ell, que venia del castell de l' Escriveta , que en altre temps s' aixecava prop de Montpeller y en lo vehinatge de Mireval , y que ell assegurava esser una torra antiga que encara avuy en un lloch enlayrat y en los encontorns del poble nomenat se véu. Ab tot no cal fiarse , parlant en general , de aquestas noblesas que volen tenir l' arrel tan fonda. Fou tanta la popularitat que l' historia y la balada de l' Escriveta tingué en los voltants de Montpeller , que encara avuy dia se 'n parla, y del costat de Ganges , lo nom citat serveix com á sinónim de dona petita y rohina.»

Veuse aquí la versió provenzal , que en la col-lecció de Arbaud se titola Fluranço:

N' en maridon Fluranço—la flour d' aquest pays,
la maridoun tant jouino—se saup pa 'nca vestir,
soun marit vai en guerro—per la laisar grandir;
lou diluns l' a 'spousado,—lou dimars es partit.
Au bout de sept anneios—lou galant touern' aquit,
doou ped piqu' á la pourto:—«Fluranço vene durbir.»
Sa mero souert' á l' estro:—«Fluranço es pas eicit,
l' aviam mandad' á l' aigo—a plus sauput venir,
les mourous l' ant raubeio,—les mourous sarrasins.
—¿Mai ounte l'ant meneio?»—«Cent legos luench d'eicit.
—Farai fair' uno barco—tout d' or et d' argent fin;
n' ai de souliers de ferre—quan les deurio gausir,
fou que la vague querre—quand sauriou de morir.
Sept jours, sept nuechs camino—sens degun ague vist,
hormis les lavandieros—que lavoun des draps fins.
—Diguetz, les lavandieros,—que lavetz de draps fins,
de qu' es aquelo tourre—et lou casteou d' eicit?
«—Es lou casteon doou mourou—doou mourou sarrasin.