Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/158

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lo moro la suspira… La patria es gran, es bella…
¿Qui en lo torneig dels setgles recullirá per ella
 la flor d'eterna olor?

 No sé si fada o ángel entre perfums de lliris
y alens que par que cerquen un front qu'agombolar,
quan les passions porugues estojen els martiris,
allarga a l'ombra'l calze d'ensomnis y deliris
 pe'l camp de Miramar.

 La mar com orgue ronca; la lluna s'hi enmiralla;
com tálam d'or ses fulles estén l'arbre de pau;
es la natura un temple on tot espera y calla,
mentre un estel y un altre a il·luminar devalla
 la silenciosa nau.

 Mes ell no hi es encara… Si 'l cor de brasa viva
li bat damunt s'enclusa amartellant-lo'l dol,
si ab plors y sanch lo brufa la tempestat aspriva,
més gran renaix el geni, y més amunt arriba
 descapdellant son vol.

   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 
 Mirau: la bella dona ab ulls d'amor contempla
alçarse l'hostia santa en l'aromat altar;