un paje qui l'adora ab ansia sens exemple,
del palafré que cualca en lo trispol del temple
lo ferre fa sonar.
Trista hermosura es ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món lo desengany;
ell es lo foch del geni que dins lo cor batega,
cercant un bé qu'ignora, y per trobarlo brega
ab febre y ab afany.
Un jorn, pera guarirlo de sa passió insensata,
li diu la dama bella:—«Ramón,… mira'm al pit.»
Y mostra la ferida que la podreix y mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant… y esclata
en llum son esperit.
¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
per tot llegint-lo adora de Deu escrit lo nom;
y com l'espay neteja de boira la ventada,
s'aixampla y s'il·lumina, al vent de sa volada,
l'enteniment de l'hom.
De les amors mundanes llensant la tassa impura
on sadollá sos llabis de verinosa mel,
travessa mars y timbes, malalts y pobres cura,
y abrassa ab l'amor seua, alè que sempre dura,
l'humanitat y el cel.
Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/159
Aquesta pàgina ha estat revisada.
