Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/162

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 ¡Es ell! La nit tranquila son cor malalt conforta;
de plujes y naufragis dugué'ls hábits remulls;
la cara flaca y grisa, lo peu sagnant ne porta:
mes la claror d'un'ánima com may ardenta y forta
 respira per sos ulls.

 A sa pregaría dolça respòn una harmonia,
quan més enllà dels astres enlaira'l pensament.
Així des del misteri de l'alta gelosia,
al oficiant responen, ab tendra salmodía,
 les verges del convent.

 Les cel·les del col·legi clarejen; afanyanse
al fons de cada una un monjo, capficat,
mediten de son mestre l'altíssima ensenyansa;
templaris valerosos qu'esmolen daga y llança,
 la vetla del combat.

 De bades el volíen seguir en son viatge;
a mitx camí se reten... Tot sol travessa'l món...
Desert, palau, iglesia, montanya, mar selvatge,
guardau al menys la petja, guardau la santa imatge
 del ermitá Ramon!

The Island of Doctor Moreau, pg 7.jpg

 La patria es gran, es bella... Té gorchs y fondalades,
boschs, olivars y pobles, y temples y castells;