Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/54

 Entrí devotament al santuari;
deya la missa un benaventurat,
exangüe, tremolós, barba gelada,
de mansuetut d'anyell en la mirada
plena de la visió d'un mon beat.
 Dins la claror de cova,
dins el silenci de la pobre nau,
va reneixe' mon cor a vida nova,
 en l'infinita pau.
 Prenguí comiat dels hermitans, a l'hora
que s'aclareix la boira del matí.
El cel purificat per la tempesta,
me convidava a emprendre mon camí.

 Alabat sia Deu... La mar llunyana
canta y somía en sossegat respir;
les penyes allà dalt son de safir;
 el mon es un hossana.
El baf d'un mal desitx profanaría
 l'etèria puritat;
blanca fumera surt de l'auquería;
pastura l'infantó la vaca mansa
 en la verdô del prat;
 de la ribera munten
 coloms d'ales de neu;
y passa el vianant y'm fa escomesa:
 —Alabat sia Deu.