Aquesta pàgina ha estat revisada.
mes la finestra ahon s'inclina
s'obri devant l'eternitat...
Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir,
mes, a l'hivern rejovenida,
en la dels fills torna florir.
Tebia dolcesa els ulls amoixa
de presentir la tendre mà
qu'en acabant l'última angoixa,
piadosament los tancará.
Y de llur vida l'auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assoleyant el vas oscur.
Però si cau llur jovenesa
y se'ns acluca l'ideal,
¿què n'ha de fer de sa vellesa
l'árida soca paternal?
Cap a l'abisme que'ns espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.
