ademés, an els catalans en particular, contra qui descarrega en Lambròs tot el pes de l'indignació. No li faré d'això un carrec, però si n treure ocasió pera la defensa i justificació dels nostres. Pera ésser un drama nacional ha d'esser expressió dels sentiments d'un poble; Tobra den Lambròs, en aquest punt, no es més que un eco fidel dels records i de l'opinió de la seva patria entera. Ademés, sense pretendre deslliurar de tota culpa els grecs, per més que molta n tingueren, just s'ha de confessar que la venjança dels catalans traspassà ls limits de les lleis més barbares de la guerra. Què té d'extrany, doncs, que si a Grecia hem deixat tant funestos records de la nostra dominació, arribi devegades en Lambròs a ésser injust en el seu drama am nosaltres i amb els nostres passats? Emperò no se li pot perdonar igualment la dura expressió del seu erudit proleg historic de que «les crudeltats dels catalans i el llur nom se conservaran sempre en la boca del poble grec com a mostra d'insult i de menyspreu».
Estic cert que si en Lambròs conegués més el poble català i la noblesa dels seus sentiments; si al menys hagués llegit en Muntaner i els historiadors bisantins posteriors an en Pachymeres i Gregoras, i hagués tancat les orelles a les exagerades queixes den
