al seu poder, la grega Arete. Alfons aprofita, pera robar-la, l'ocasió en que la neboda del bisbe està dient en l'iglesia de Sant Jordi, davant de la tomba de la seva mare, una pregaria plena de sentiment i d'unció religiosa. Aquella, sentint passos, endevina la sort que li espera, exclamant: «Qui ve? Si serà un català? Déu meu, mare! Primer la mort». Mentres Serafeim, el bisbe grec, està pensant en que ha arribat el moment de que la Helada sia lliure i formi una sola nació, i entera a Angel, promès d'Arete, de la mort de la mare d'aquesta, entra un grec anunciant la funesta nova del rapte de la donzella. «Sabeu lo que són els catalans? Foc i ferro. Arete ha sigut robada pels mercenaris del Comte.» Aquest insult fa esclatar el sentiment que covaven els grecs en llurs pits. «Volem el cos lliure,—diu el bisbe,—pera tenir lliure l'anima.» Disposa en Serafeim la conjuració, i en ella entren els pobles de Salona, Calopetritsa, Santa Euthimia, Galaxidi i Bounocoras, i congrega ls conspiradors pera la nit a l'iglesia de Sant Elies. L'escena s cambia en el palau de Lluís Frederic, on Maria tracta de convertir al catolicisme a Arete presonera. L'autor treu partit d'aquesta situació pera enardir l'esperit cismatic dels seus compatricis. «Encara que m trocegessin els membres, mentres me resti halè en
