que conquerí am les ascones dels seus almogavers, de la necessitat de mantenir la seva unitat i coesió, a fi de no restar diluida en el medi ambient hostil que la voltava per efecte de sa mateixa inferioritat numerica, per ser poca gent nostrada, com deia l rei en Pere IV als seus súbóits d'Atenes en 1380, va extremar sa separació i les diferencies entre vencedors i vençuts, guardant am tenacitat les notes característiques de sa vida propria. A conseqüencia d'això, solament en comptats casos admeté l'element helenic—i sempre no en tant grau com els francs i florentins, sos predecessors i successors en el domini d'aquells paísos—a participar de sa vida interna i dels seus furs civils i militars.
Al pendre possessió ls catalans dels nomenats Ducats d'Atenes i de Neopatria, tractaren com de potencia a potencia amb els reis de Sicilia abans de reconeixe-l com llur senyor i duc, i la primera condició de llur reconeixement fou el respecte a tot lo que constituia aquella individualitat ètnica, gravada d'una manera vigorosa en llur llengua, en llurs lleis i en llurs costums. En detallats capitols formularen llurs aspiracions i exigencies, i s'asseguraren, per la doble sanció del dret de conquesta i de la confirmació reial, la possessió material del territori i llur existencia com repu-
