Pàgina:Col·loqui viatge Tito Bufalampolla a Madrid.djvu/5

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
Y els Dotors de Medicina?
Sento. Pulsen.
Tito. Puix Deu que me guart
de eixa festa.
Sento. Sense ducte
que tu vols morir penchàt,
ò de repent.
Tito. No per cert,
lo que vull no estar malalt
pera haverlos menester.
Sento. Puix no crec te escaparàs.
Tito. Y los del Arte Mayor
tanto Maestro Colegial
se luciràn estos dias?
Sento. En la bugada ya drap,
y no crec serà el pichor,
que sempre molt bè han quedàt.
Tito. Y els Sucrers?
Sento. Faràn de cera
un Altar molt ben formar.
Tito. Millor fora de alfanic,
melada, ò carabasat.
Sento. Acudirien les mosques.
Tito. Y mosques molt racionals.
Diu que tiren caramelos,
y confits desde eixe Altar?
Sento. Yo no hu sè, mes bè pot ser,
que son biçarros sens par.
Tito. Si apleguen à fer tal cosa
als Chics els he de portar
una coixinera plena
de chucherias.
Sento. Ay tal!
com no te coste diners
Yo crec que te emportaràs
al Dragò del Real Colegi,
al Negret del Espital,
Engonari de la Lonja,
y hasta el mateix Rat penàt.
Tito. El de plata? Què mel donen,
y voràs com lo desfas,
y lo convierto en pesetas!
Sento. Els Ferrers::
Tito. No mels nomenes,
que encara estic escaldat
de la Festa dels Chiquets.
Sento. Puix que es lo que et va pasar?
Tito. Dempres dels grans esclafits,
y aquells chispots infernals
en que em deixaren la cara
tota plena de llunars,
vaix veure caure una cosa
alli prop del meu costat,
y no sabent que seria,
comensì al punt à buscar,
y trobì una ferradura
de Rosì, sense estrenàr;
vaix tirar la ma à agafarla,
y la pell alli es quedà,
puix estava ensesa en foc,
mes foc tan disimulat,
que ningu ho coneixeria.
Sento. Si no fores, animal,
avarisiòs, no tindries
eixos chascos.
Tito. No parà
encara en asò el susès:
com la volia agafar,
li vaix tirar la armilleta
damunt, y me la cremà.
Sento. Conque es quedà alli?
Tito. Boboni,
què se havia de quedar!
Pensì un arbitre, y me ixquè
com Yo la havia pensat.
Vaix agafar la montera,
y en ella emvaix orinar,
y logrì apagarla al punt;
el meu Rosinèt castany
la duguè mes de tres mesos.
Sento. Puix molt cara et va costar.
Tito. Pero men ixquì en la meua.
Sento. Sense armilla, y en la mà
estropeada, grande dicha
per lo que val un real.
Tito. Mas vale un gusto:::
Sento. No, digues
mes val aforrar un real;
lo que puede la avaricia!
Tito. No prediques, pasa avant.
Sento. Els Obrers de Vila::
Tito. Ripio,
Deu que em lliure del pardal
que solen portar per terra