Pàgina:Contes (1907).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


el didal de la seva mare? — va dir el ratoli. — Tindré l'honor de tirar-lo.
 — Estic confós de la seva amabilítat! — va dir l'Ijalmar amb cortesia.
 I sen van anar cap al casament dels ratolins. Van seguir primer, per sota l'empostiçat, un llarg corredor, que era tot just prou alt pera què l didal pogués passar-hi, i estava iluminat per miquetes de fusta podrida.
 — Eh que es bonic? — va dir el ratolí. — Tot el corredor ha sigut fregat amb llart. Quina olor més bona!
 Varen arribar, per ultim, al saló on tenia lloc el casament. Hi havia allí les senyores rates, que enraonaven entre elles a qui més podia fer-ho. A l'esquerra hi havien els senyors, ques caragolaven el bigoti amb la pota. Al mig de la sala hi havien els nuvis. Estaven asseguts damunt d'una grossa crosta de formatge, i es feien petons davant de la gent. Allí no hi havia res prohibit, perquè eren nuvis i els anaven a casar. Els hostes anaven arribant. Els nuvis s'havien colocat a la porta.