Pàgina:Contes (1907).djvu/58

El cant era tant dolç, que les llagrimes davallaren de nou dels ulls den Joan. I aquestes llagrimes varen alleugerir el seu dolor.
El sol brillava joiosament sobre ls arbres verds. Semblava dir: «Mira, el cel es blau. El teu pare es allà dalt mentrestant i prega a Déu pera que desde avui tot te surti bé».
— Sempre més vui ser bo, jo també, — va dir-se en Joan, — i aniré al cel a veure el meu pare. Quina joia serà l retrobar-lo! — En Joan se veia tant feliç en aquell moment, que va somriure pensant-hi, mentres les llagrimes encara corrien per les seves galtes.
En els castanyers cantaven els aucellets, piu-piu-piu-piu, com si haguessin assistit a l'enterrament. Sabien de cert que l difunt era al cel i que tenia ales molt més hermoses i molt més grans que les llurs, i que era feliç per haver sigut bo sobre la terra. En Joan va veure-ls fugir de llurs arbres verds, ben lluny, a travers l'espai, i li varen venir ganes de fugir amb ells. Però abans va fer una creu