— I aquests nois també se gelen i cauen a miques? — deien els menuts.
— No; però no sen falta gaire. Se veuen obligats a tancar-se a casa llur. Vosaltres, al contrari, volareu a un país ont hi hauran flors i un sol ben calent.
Al cap d'algun temps els petits ja foren grans pera tenir-se drets al niu i mirar els voltants.
Cada dia l pare cigonya arribava, volant, amb hermoses granotes, petits serpents i altres lleminedures de cigonya que podia atrapar.
Era molt divertit veure-l fer de mestre. Feia petar el seu béc com una matraca, i els contava histories, de maresmes, naturalment.
— Vaja, ja hem de començar de volar, — va dir un dia la mare-cigonya.
I tots els petits se posaven drets sobre la carena de la teulada, i feien tentines una ala sobre l'altra, i sen faltava poc si no queien cada vegada que miraven avall.
— Mireu-me, — deia la mare; — mireu com se posa l cap i les potes: així. Això sí que us servirà en el món.
Pàgina:Contes (1907).djvu/9
Aquesta pàgina ha estat validada.
