estaven comparant el rostre de l'heroe ab la faç petrificada de la montanya.
— Es la mateixa cara, deia l'un, fent una extremitut de joia.
— Meravellosament semblant, responia un altre.
— Jo diria que es el general mateix en persona vist a travers d'un vidre de multiplicar, cridava un tercer. Y per que no, si no hi ha dubte que es l'home més gran de aquest y de tots els segles?
Y els tres interlocutors llençaren tots a l'hora un visca aixordador, encomanant l'entusiasme a tota la multitut y fentla esclatar en una llarga aclamació que repercutí talment per les montanyes, que haurien dit que la Gran Cara de Pedra havia aixecat sa veu de trò per damunt tota la vall. Tots aquets comentaris y aquest gran entusiasme, no feien sino excitar cada cop mes l'interés del nostre amic; y ja no se li acudia demanar ni posar en dubte, si, realment, la divina faç de la montanya havia
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/114
Aquesta pàgina ha estat revisada.
