landades de brots de llorer y la bandera onejanta projectant son ombra triomfal sobre'l seu noble front. Y allí davant tambe s'aixecava, podentla veure sense girar els ulls al travers la clariana del bosc, la Gran Cara de Pedra. Peró, existia realment aquesta semblança tant ponderada per aquella gent? Llástima, peró Ernest no ho podia confirmar. Ell veia un rostre envellit en la guerra y colrat pel mal temperi, ple d'energia y revelador d'una voluntat de ferro; mes la gentil saviesa, la pregona y tendra simpatia, que tan conegudes li eren, de sa adorada imatge eren completament absentes de la cara del vell Sanguitrons; y adhuc suposant que la Gran Cara de Pedra assumís una expressió d'imperativa gravetat, una suavitat infinida temperava sa duresa.
—No, sospirá Ernest, tot obrintse pas al travers de la gentada, encara no es l'home de la profecía. Quant temps el tindrà encara d'esperar el mon?
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat revisada.
