Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/117

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Les boires s'havien anat congriant, a l'entorn de la llunyana montanya, y d'entre mitj dels seus vels flotants sorgia l'augusta y imposanta silueta de la Gran Cara de Pedra, imposanta pero benigna, com un angel apocalíptic que's drecés entre les serres, revestit d'una vaporosa túnica d'or y porpra. Tot esguardantla, Ernest cregué sorpendre un somrís illuminant tot el seu rostre y eixint com una mágica irradiació dels seus llavis inmovils. Provablement era efecte d'un miratge de la claror del sol ponent, difonentse entre les boires que flotaven entre ell y la montanya. Mes sigui coin se vulgui, l'aspecte de son meravellós amic encengué noves esperances en el cor d'Ernest, com si mai hagués sofert cap desengany.
 — Tingues fé, Ernest, li deia'l seu cor, com si la Gran Cara de Pedra li ho estés inspirant. Tingues fé, Ernest; ja vindrà.
 Passaren anys y anys en mitj