cal confessarho, era portentosa. No cal oblidar que hi havia una banda de música que despertava els ecos de les montanyes ab l'estridencia triomfal de ses veus de metall, com si cada recó de la vall hagués trovat sa veu pera aclamar la vinguda del seu fill mes illustre. Y la mateixa Gran Cara de Pedra semblava unirse al chor general com si sapigués que, a la fi, havia aparegut l'home de la profecía.
Tota aquesta gentada era presa de frenétic entusiasme y llençava els barrets enlaire y aixecava una tan gran cridoria que a la fi l'entusiasme s'encomená al mateix Ernest que acabá per llençar enlaire'l seu barret y cridar tan ferm com el primer:
— Visca'l gran home! Visca'l senyor Capderoca!
Mes encara no el veia venir.
— Ja es aquí! cridá'l que era al costat de Ernest. Ja es aquí! Ja es aquí! Miréusel an en Capderoca y també el Gegant de la Montanya,
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/124
Aquesta pàgina ha estat revisada.
