Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/152

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

citat inefable,—segurament malgrat ell mateix,—retornava invariablement sense adonarsen an aquesta trista reflexió que, si bé al principi gairebé insignificant, devingué a la fí el centre de tots sos pensaments.

Quan l'alba començava a riure entre'ls plecs de les cortines de sa cambra y li esvaia el son, el seu primer esguard era pera la graciosa cara de Georgina, ont ressortia la marca maleida, y quan, a entrada de fosc, sentats costat per costat, conversaven prop la llar encesa, girava els ulls d'amagat vers la galta de Georgina, ont li semblava ovirar, a la oscilanta claror de la flama, l'espectre de la má sagnosa, estigma etern de l'objecte de sa adoració.

Georgina s'estremia involuntariament sota la mirada del seu marit. Una sola ullada seva era suficient pera cambiar les roses del seu rostre en una mortal palidor, sobre la qual se destacava la má de porpra, com una incrostació