de rubins en el marbre de Paros.
Un dia que l'ombra del crepuscol cada cop mes atapaida dissimulava la taca del seu rostre, la pobra dòna gosá esser la primera en abordar aquell trist assumpte.
— Te recordes, car Aylimer, demaná ella ab un feble somriure, del somni que has tingut aquesta nit passada apropósit d'aquesta má odiosa?
— No, absolutament, respongué Aylimer precipitadament. He pogut, afegí aprés, ocultant sa emoció sota una aparenta fredor, he pogut haverla somniada, car abans de adormirme hi havia pensat molt.
— Si que l'has somniada, digué Georgina apressadament, tement que'ls seus sanglots mal comprimits li ofeguessin la veu.
— Es veritat, tinc un feble recort d'aquet somni horrible.
— Com l'has pogut oblidar?
— Val mes, cara Georgina, val mes que no'ns en preocupem.
— Perdona, amic meu, fes un
