son cor, malgrat no diguessin cap cosa de l'altre mon.
Mes ja sabeu que una mare escolta més ab son cor que no ab sa orella y per aixó se sent molts cops esbalaida com si sentís uns arpegis de música angélica mentres l'altra gent somriu indiferenta y sorda a tant divins accents.
— Peony, Peony, cridava Violeta a son germà, que's trovava a l'altra banda del jardí, portam un grapat de neu fresca del recó més amagat del jardí que no haguem encara trepitjat. Vaig a fer el cor de la germaneta de neu; ja pots compendre que cal per això una neu blanca, blanca, com si acabés de caure del cel ara mateix.
— Aquí la tens, respongué Peony ab tò decidit mentres venia corrent de l'altra banda del jardí. Aquí tens la neu pera'l seu cor. Oh! Violeta, qué bonica comença a esser!
— Sí, digué Violeta, ab calma y reflexió, la nostra germaneta serà d'allò més bonica. Jo no sé pas còm
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/21
Aquesta pàgina ha estat revisada.
