aturat per un personatge de gran alçada que s'era posat al davant seu.
— Eh, senyor Giovanni, atureuvos; no aneu tant depressa, amic meu. Que no'm reconeixeu? Jo prou ho compendria si la meva cara hagués cambiat tant com la vostra.
Era Baglioni, que Giovanni havia evitat de des llur darrera entrevista, tement que'l professor arrivés a penetrar sos secrets pensaments. El jove s'esforçá en reunir les seves idees, y respongué ab el tó d'un home que acaba de sortir d'un somni:
— Si; jo soc Giovanni Guasconti, y vos el professor Baglioni. Mes ara permeteume, vos ho prec, que me'n vagi.
— Un moment, senyor Giovanni Guasconti, feu el professor somrient y fixant en el jove un esguard inquisidor. Vaig esser massa temps l'amic del vostre pare pera que'l seu fill passi a la meva vora com un extranger en els vells
