que no sab fingir. Aixó solament es lo que haveu de creure.
El foc ab que pronunciá aquestes paraules semblá a Giovanni la llum meteixa de la veritat; mentrestant que ella parlava, un perfum deliciós embaumava l'atmosfera de suaus emanacions que per una repugnancia inexplicable el jove no goçava respirar, car temia que vinguessin de les flors misterioses que'l voltaven. Era potser l'halè de Beatriu que escampava aquest ubriagador aroma, o be les flors que portava damunt son pit? Aixó es lo que no podia assegurar. Un moment ell se sentí defallir, mes aquesta feblesa se dissipá com una ombra, y Giovanni, aprés haver anegat sos esguarts en els ulls d'aquella misteriosa donzella, mirall de son anima candorosa, no vacilá més en creure en ella.
Ab tot, la viva rojor que havia invadit les galtes de Beatriu desaparegué poc a poc. Devingué un altre cop riallera y semblá interessarse vivament conversant ab Gio-
