vanni. Se l'hauria presa com l'unic habitant d'una illa deserta parlant ab un viatjer del mon civilisat. Evidemment, tot lo que ella sabia de la vida estava circonscrit dintre els límits del seu jardí. Adreçava al jove estudiant mil candides preguntes sobre la ciutat de Padua, sobre el seu país, sos amics, sa mare, ses germanes, preguntes que denotaven una tant gran ignorancia de les coses d'aquest mon, y fetes ab una familiaritat tant ingenua que Giovanni li responia com hauria respost a un infant. Son anima se desplegava tota, davant d'ell, semblant a un fresc rierol que al brollar per primer cop de les entranyes de la terra a l'enlluernadora llum del sol s'admira de reflexar a la vegada en ses aigues el cel y la terra. Així com el rierol saltant se cobreix de bombolles irisades que ab llur resplandor recorden els diamants y rubins que ell arrossegava en son curs subterrani, així igualment, pensaments sovint pregons y fulgurants imatges seguien
