Aprés, amagant son rostre entre ses mans, fugí y desaparegué en un moment pel portal gotic al fons del qual Giovanni, que la seguia ab els ulls, ataleiá el visatge amagrit de Rappaccini, que havia estat testimoni mut d'una part d'aquesta escena.
Tant bon punt se trová sol en la seva cambra, l'imatge de sa ben aimada Beatriu se presentá a Giovanni ab tota l'esplendor de sa virginal beutat y en tot el candor de son anima. Se l'imaginava dotada dels més encizers atributs de la dòna digne d'adoració, y capaç per la seva part de tots els heroismes de l'amor. Les particularitats paoroses que desde bon principi ella havia considerades com proves de la singularitat de sa natura, se transformaven, mercés a un sotil sofisme de l'amor en tantes altres rares qualitats que tornaven a Beatriu encara més adorable, y en feien una criatura única, participant a l'hora de l'angel y de la dòna. Tot lo que li havia semblat
